Aquest any, a diferència de 2007, no només s'ha parat en sec la creació de nous llocs de treball sinó que molts dels quals havia han començat a desaparèixer. Per dir-lo breument: cada mes treballa menys gent i, en conseqüència, la càrrega sobre l'Estat en forma de subsidis augmenta d'una manera proporcional. En només un any s'han perdut més de 300.000 ocupacions, que han passat a engrossar les llistes de l'INEM, sobtadament engreixades fins als 2,3 milions de desocupats.
Els primers a sentir l'anellada de la crisi seran les endeudadísimas famílies espanyoles que, a sobre, haurien de patir el calvari d'una crisi que es promet bastant més llarga i severa del que preveu el Govern.
De fingir que la crisi no existia passar a parlar d'un aterratge suau, i d'aquí a una desacceleració que durarà com a molt un any. Valgui com botó de mostra el vaivé de les previsions de creixement.
Espanya pot anar oblidant-se de créixer no ja un 3% sinó un miserable 1% durant aquest exercici. I 2009 serà pitjor. Això, en terminologia econòmica, és una recessió de manual i no una simple desacceleració.
Tasa d'atur
Per trimestres
ANY 2005
I----- 7,93
II --- 7,12
III -- 6,14
IV -- 6,64
ANY 2006
I---- 7,01
II -- 6,47
III - 6,25
IV- 6,68
ANY 2007
I -- 6,71
II-- 6,09
III- 6,76
IV- 6,63
ANY 2008
I -- 7,60
II - A SABER PERO INCRESCENDO
III -- MAS INCRESCENDO
IV---- AY AY AY
Vostès mateixos...............
Els primers a sentir l'anellada de la crisi seran les endeudadísimas famílies espanyoles que, a sobre, haurien de patir el calvari d'una crisi que es promet bastant més llarga i severa del que preveu el Govern.
De fingir que la crisi no existia passar a parlar d'un aterratge suau, i d'aquí a una desacceleració que durarà com a molt un any. Valgui com botó de mostra el vaivé de les previsions de creixement.
Espanya pot anar oblidant-se de créixer no ja un 3% sinó un miserable 1% durant aquest exercici. I 2009 serà pitjor. Això, en terminologia econòmica, és una recessió de manual i no una simple desacceleració.
Tasa d'atur
Per trimestres
ANY 2005
I----- 7,93
II --- 7,12
III -- 6,14
IV -- 6,64
ANY 2006
I---- 7,01
II -- 6,47
III - 6,25
IV- 6,68
ANY 2007
I -- 6,71
II-- 6,09
III- 6,76
IV- 6,63
ANY 2008
I -- 7,60
II - A SABER PERO INCRESCENDO
III -- MAS INCRESCENDO
IV---- AY AY AY
Vostès mateixos...............
6 comentarios:
La política también se desacelera, aunque a un ritmo menor que el de la economía, y esa diferencia de velocidades le resulta muy cómoda al Gobierno. Hasta que el PP no resuelva su crisis, el vicepresidente Solbes podrá gestionar el frenazo inmobiliario y sus derivaciones sin verse atosigado por una oposición realmente agresiva.
Cuando ayer se conoció el aumento del desempleo en abril, del ámbito "popular" surgió la voz de su nuevo pitbull parlamentario, Soraya Sáenz de Santamaría, para calificar el dato -37.542 nuevos parados- como "desastroso", subrayando además que la cifra total del paro se acerca a los dos millones y medio de personas. (Soraya se pasó un poquito, porque la cifra exacta es de 2.338.510).
Solbes tiene en este gabinete hombres de refresco, y no precisamente Sebatián, que es antiguo en su interés por la política energética, sino Celestino Corbacho, ministro de Trabajo y, por lo tanto, obligado a luchar contra el paro. Lo primero que hizo ayer el ministro, incluso antes de diluir esperanzas en una recuperación próxima del empleo, que no se produciría hasta el segundo semestre del 2009, fue convocar para hoy a los agentes sociales para organizar entre todos -Gobierno, patronales y sindicatos- una ofensiva contra la pérdida de empleo.
El vicepresidente económico reconoció ayer que el desempleo crece a un ritmo mayor del esperado y que este fenómeno se está "acelerando" últimamente.
Y como un discreto optimismo siempre acompaña a Solbes, éste añadió que se sigue creando empleo, aunque "a tasas menores" que en meses anteriores.
Si el PP no estuviera absorbido por sus problemas internos, y sin que nadie acierte a descubrir todas sus cartas ni quiera adelantar cuáles van a ser sus lealtades, el Gobierno sufriría una ofensiva parlamentaria con datos reales y previsiones verosímiles sobre la situación económica, que tal vez no deba calificarse de crisis o recesión, como pide Solbes, pero que es francamente mala, con la desconfianza empresarial y del consumo a un nivel tan alto como el alcanzado por el pesimismo social.
Aunque el ministro Corbacho se haya movido con presteza, la política se mueve lentamente, desacelerada desde el 9-M por las incógnitas de presente y futuro que en su propio seno ha destapado el PP.
El Gobierno se siente cómodo y, si con los agentes sociales se reunirá Corbacho mismo, la Comisión Sectorial de Empleo, compuesta por el ministro de Trabajo y los responsables de Empleo de todas las Comunidades Autónomas, no se reunirá hasta finales de mes o principios del próximo. Una Comisión como esta suele ser más discursiva que resolutiva, aunque sus recomendaciones, por proceder del conjunto territorial del país, merecen la debida atención.
Va a ser dura la desaceleración inmobiliaria, con sus duros efectos colaterales en diferentes mercados, el de la vivienda es un paño de lágrimas y el del automóvil pide compasión al Gobierno, algo, un nuevo plan que anima a dejar en el concesionario el coche viejo, para coger uno nuevo.
El Gobierno observa el escenario, estudia y toma medidas, y sonríe mientras esperando que dure la paz parlamentaria, la desaceleración política.
Oviedo-DERROTISTA ¡¡
La semana pasada el programa 59 segundos (para los demás) el presidente Zapatero (para él 259 segundos minutados) mantenía su afirmación de que aquellos que no le daban la razón a él y hablaban de crisis económica eran unos antipatriotas, como yo no quiero que se me tache de tal cosa no quiero ni afirmar que estemos en recesión o sea que estamos en una desaceleración, pelín brusca, pero desaceleración.
La pregunta es que piensa Zp de su ministro de Economía el sr. Solbes que hace las siguientes afirmaciones hoy en el diario "La Razón", no deja de ser curioso que una persona tan "dotada e inteligente" no supiera estos datos hace sólo 2 meses, no me creo que no tenga un gabinete de estudios económicos, cuando hasta el menos tiene algo parecido.
¿Quizás faltaba a la verdad cuando afirmaba lo que afirmaba durante la reciente campaña electoral?
Economía
Solbes reconoce que el esperado aumento del paro «se está acelerando»
Asegura que será «muy difícil» acabar el año con una inflación del 3%Otr Press - Madrid
El vicepresidente segundo y ministro de Economía y Hacienda, Pedro Solbes, reconoció hoy que los datos del paro de abril, que reflejan un aumento del desempleo de 37.542 personas, están mostrando que el proceso de incremento del paro, con el que contaba el Gobierno, «posiblemente se está acelerando algo». Solbes ha afirmado además que si se consolida el actual encarecimiento de los alimentos y del petróleo el objetivo de acabar el año con una inflación del 3% será «muy difícil de alcanzar».
El titular de Economía admitió durante su participación en la segunda jornada de la 41 Asamblea del Banco Asiático de Desarrollo (BAsD), que se celebra en Madrid que «el incremento del paro siempre es una mala noticia, sea cual sea», y que «es verdad» que los registros del mes de abril «no son buenos, estacionalizados o desestacionalizados».
El vicepresidente segundo ha afirmado que contaba con el aumento del desempleo en abril, un 1,6% más que en el mes anterior, aunque ha reconocido que «posiblemente se esté acelerando algo». Con todo, el ministro de Economía y Hacienda matizó que, pese a que aumenta la desocupación, «también se sigue generando empleo, aunque a tasas menores que en meses anteriores». En rueda de prensa durante la Asamblea del Banco Asiático de Desarrollo, Solbes también se ha mostrado preocupado por la subida de los precios y ha afirmado que si se consolida el actual encarecimiento de los alimentos y del petróleo el objetivo de acabar el año con una inflación del 3% será «muy difícil de alcanzar». Por todo ello, aseguró que el incremento de la tasa del IPC, que en marzo se situó en el 4,5%, es la «preocupación fundamental» del Gobierno, ya que «la inflación retrae la renta de las familias» y puede plantear más problemas a los hogares con más necesidades.
«En la medida en que las subidas de precios, sea de alimentos o de energía, inciden en la inflación, nos hacen la vida más difícil a todos y tendrán efectos negativos en términos de crecimiento», explicó. Además, el vicepresidente económico apuntó un segundo efecto de las subidas de los precios internacionales. Según dijo, de darse esta tendencia, «desde el Banco Central Europeo (BCE) se verán más riesgos en el crecimiento de la inflación, con lo que el margen de maniobra (para bajar los tipos) será menor». Pese a reconocer la incidencia de los altos precios en las menores tasas de crecimiento de la economía española, Solbes aseguró que ésta se encuentra inmersa en un proceso de «desaceleración» y que hablar de recesión «son palabras mayores que habría que utilizar para otras circunstancias». «Pasando de crecer del 3,8% en el último trimestre de 2007 al 2,8% en el primer trimestre de este año (como señala el Banco de España), tampoco hablaría yo de crisis», señaló para añadir a renglón seguido que «España no está ni mucho menos en recesión».
Por cierto esta pasada tarde he tenido una conversación con un importante empresario del toxo de nuestra ciudad que me informaba de las dificultades que está pasando, y que por ese motivo había empezado a trabajar en Polonia y Bulgaria, con lo que probablemente los más de 50 empleados que aún le quedan en su empresa pasarán a engrosar las listas del paro en los próximos meses.
Triste pero ya os digo que no os preocupéis estamos en desaceleración nada de crisis.
Continuen passant els dies i la nostra economia avança imparable cap al vàter.
Molts saben ara que la tempesta immobiliària mudarà en catàstrofe, és qüestió de temps. La sangria de dades negatives és incessant i amenaça cada vegada més col•lectius socials. Des d’alguns fòrums es demanen canvis estructurals que facin front a la crisi, però que sobretot evitin recuperar l’economia amb el mateix element nociu del qual ara volem curar-nos. Els pegats no serveixen per recuperar un sistema fracturat.
Ha arribat l’hora dels estadistes. Toca canviar les canonades del nostre model econòmic i no és una bona idea modificar alguns trams a fi que la merda flueixi momentàniament.
Sembla que hagi passat una eternitat des que el govern de Madrid va anunciar un pla de xoc per canviar la tendència.
L’atonia de l’executiu és desesperant i el to monocord de Solbes espanta. Com que amb l’oposició no es pot comptar, val la pena revisar pel nostre parer les mesures que s’han previst per tapar la ferida.
Sabem que el paquet d’adopcions aborda aspectes laborals, d’habitatge protegit, de lloguer, de fiscalitat, d’hipoteques i de poc més. On estan els ponts que han de conduir a l’economia espanyola cap a nous territoris de producció?
En quin element essencial de política econòmica es basa aquest paquet de solucions a fi d’alleugerir el canvi de cicle?
A Catalunya la cosa no és gaire més engrescadora. Tot el que ha estat capaç de posar sobre la taula el trispartit són els 2700 milions d’euros amb 42 mesures del tot insuficients.
Cap d’elles va encaminada a procurar un canvi de model, totes són proposicions que pretenen aturar puntualment el desastre. Per la seva banda Zapatero no proporciona dades clares de com es concreten les seves mesures. El silenci és un mal company en aquests casos. Pot amagar la temptació de socialitzar les pèrdues del sector immobiliari i això suposaria un greuge comparatiu entre les empreses que es beneficiïn i les que no.
A més, no executar suposa perdre un temps preciós per atallar l'hemorràgia. Ha arribat el moment d'adoptar mesures estructurals i doloroses, baixant les cotitzacions que paguen les empreses i reduint els impostos de societats perquè la reducció de plantilla no sigui l'única manera de suportar el descens de facturació, incentivant el canvi de plànol en molts negocis i sent pacients en la metamorfosi.
Per desgràcia, durant el govern del PP ningú no va pensar a preparar aquest moment que evidentment arribaria tard o d’hora.
Lamentablement també, el PSOE no ha preparat la caiguda previsible i l’ha avançat per mitjà d’un ministeri lesiu per al sector com va ser el de l'Habitatge.
No et pots carregar un sector que funciona de locomotora econòmica sense preparar un recanvi fiable. És sabut que un canvi de cicle econòmic no es produeix en un lustre, sinó que necessita una dècada, i aquest ni s’ha plantejat encara. Ens trobem davant del final d’un cicle expansiu, en caiguda lliure des del trapezi i sense que ningú pensés en posar la puta xarxa.
Les mesures que el govern proposa per sortir del clot són ridícules. Les solucions que aporten els que manen són clarament insuficients, simples pegats de polítics covards, aliens a les necessitats del sistema i procuradors de la mediocritat i de la política de l'instant. Actors de la improvisació.
En matèria d’ocupació es diu que intentaran accelerar l’obra pública i incentivar la rehabilitació. Dels 800.000 habitatges que es van construir el 2006 s'ha de passar a 300.000 el 2008, l'atur al sector serà descomunal.
Això ja ho veiem cada primer de mes. El govern espera poder recol•locar aquests aturats, però encara no sabem com pensa fer-ho. L’obra pública difícilment podrà compensar la caiguda residencial. Les licitacions hauran d’accelerar-se amb urgència, cosa que no està passant, i s’haurà d’ampliar el pressupost per a infraestructures. Que bé que aniria ara el cost de la promesa irracional dels 400 Euros!. A més, si no es redueix l'IVA en l'activitat rehabilitadora o s’elimina l'Impost de Transmissions Patrimonials per a qui compri edificis a rehabilitar, difícilment les promotores no es mullaran en aquesta bassa.
Respecte al grapejat VPO, seguim en la mateixa línia equivocada. Sembla que l'habitatge protegit sigui la font miraculosa que cura tots els mals. Si bé manté l'ocupació parcial del sector, augmenta el parc d’habitatges amb preus accessibles i destrossa definitivament el sector residencial privat.
El dilema està en si el govern ha de transformar en VPO l'habitatge buit existent sense vendre, i així sanejar el sector a costa de no continuar a falta d'obres en curs, o al contrari executar obra nova amb aquestes constructores sabent que les seves promocions no es vendran.
Es tiri per on es tiri, el sector està ferit de mort i amb ell el nostre sistema de creixement.
El fet és que, es faci el que es faci, l'atur augmentarà fins a assolir xifres bíbliques, demostrant que les mesures han de ser estructurals, doloroses i amb visió a llarg termini.
La meva opinió respecte a l'habitatge protegit és que aquesta hauria de ser tot o majoritariament de lloguer. Evitaria corrupteles, beneficiària a les necessitats, no distorsionaria el mercat lliure, ajudaria a rebaixar els costos del lloguer privat ja que hi hauria molta més oferta i a la llarga evitaria la pujada de preus de venda lliure.
Una altra curiositat o misteri. Segons l’executiu es construiran 150.000 habitatges de VPO a l'any, però no expliquen com pensen finançar aquest propòsit tan enorme en plena època de crisi de recaptació pública.
El foment del lloguer necessita mesures profundes. Cal abandonar les propostes paternalistes inservibles que hipotequen la funcionalitat pública.
La renda d’emancipació de 210 euros ha contribuït a encarir una bona part dels lloguers tal com s’anaven renovant. És molt més estructural incentivar fiscalment l’arrendament. Mantenir una rebaixa fiscal a qui en comprar un habitatge la mantingui 10 o 15 anys de lloguer amb preu limitat pot ser una d’aquestes mesures. Una altra podria ser la desgravació absoluta dels ingressos nets per lloguer per qualsevol tipus de llogater i no sol pels menors de 35 anys.
El lloguer s’ha de fer atractiu per al propietari. Per a això precisa de seguretat en el desnonament per impagament, cosa que ara no passa, ha de permetre el contracte menor a cinc anys o incentivar el superior i ha d’aconseguir que la Societat Publica de Alquileres deixi de funcionar com una agència intermediària i passi a ser una entitat que subvencioni la contractació d'assegurances privades com passa al sector agrari. Accelera el canvi de paradigma, evita la manutenció pública i ajuda el desenvolupament del concepte d'assegurança per impagament de lloguer com passa a Alemanya o a Dinamarca.
Mentre no es localitzi l’espai econòmic que permeti transformar la nostra economia dependent del toxo0, aquest s’ha de reactivar mínimament ja que sense motor tampoc no es produiran canvis a mig termini.
Sense reactivació de la demanda sobre el sector immobiliari, d’una manera raonable i equilibrada, superar el sot s’antulla impossible. Això sembla saber-ho el govern però la seva conclusió ha estat un verdader disbarat.
Per exemple, ara sabem que l'Estat traspassarà la càrrega de les hipoteques al sector públic. Aquest no és el camí, l'única manera de què tot un sector que en els últims anys es va omplir d’especuladors, nous rics, feristeles i tabolaires sense estudis dirigint companyies que facturen milions d’euros se sanegi, és incorporant valors d’excel•lència i control.
Sense la construcció activada serà molt difícil evitar la major crisi que ha conegut aquest país en dècades. Sense arribar a escalfar el mercat, des de les institucions públiques han d’incentivar que es converteixi la demanda potencial existent en efectiva, i per a això cal agafar als promotors, constructors, immobiliaris i funcionaris i decretar mesures correctores en matèria fiscal i de preus de venda, estructurar lloguers lògics i justos.
Estic en contra de la intervenció pública al mercat i per això crec que s’han de marcar tendències, estils i fórmules de creixement des de les institucions per liderar aquests processos.
Finalment destaco l’estrella de les mesures. Resulta que ara podem reduir la pressió a final de mes amb l’allargament hipotecari.
Em provoca un pànic terrible aquesta decisió. Posa a risc l’equilibri amb què funciona el sistema creditici i afecta clarament les provisions de les entitats financeres.
No entro en la presa de pèl que suposa per al pobre hipotecat aquesta estupidesa política, donat que passa de deure tota una vida a deure la dels seus propis fills.
En definitiva, no hi ha propostes per calmar l’estómac d’una crisi voraç.
Ningú no s’atreveix a nomenar pel seu nom el monstre.
desaccelarió?,No improvisació.
AY; AY; AY...que la miseria nos llegara al cuello; AY;AY;AY...que putas las vamos a pasar; AY;AY;AY...que pinocho no terminara el mandato. besitos ¡Campeon!
Muy buenas las aportaciones señores, lo único que si le comento con todo mi respeto a un anónimo que ya tacha de pitbull a "Soraya" y dice que Corbacho nos va a solucionar la crisis, madre si ese hombre nos la ha de solucionar le regalamos la carrera y el master, que dios nos coja confesados.
Y no soy derrotista simplemente traduzco una serie de datos.
Estos sociatassssssss
Fixem on fixem la nostra atenció és impossible evitar sentir-se sota l’amenaça d’un daltabaix econòmic de magnituds més que considerables.
Sota el punt de mira dels mitjans de comunicació, l’usuari o consumidor es converteix en còmplice d’una situació d’inseguretat globalitzada, una psicosi col·lectiva de la qual cada dia sabem nous detalls que ens fan posar els pèls de punta. Si encara no hem alterat els nostres hàbits de consum o ho hem fet subtilment, segurament és qüestió de temps que tots contribuïm a acabar de desestabilitzar el mercat.
La gestió política en època de crisi, ja sigui econòmica o de qualsevol tipus, és la demostració fefaent de la incidència de les decisions polítiques a la vida diària.
Fer més suportable una situació complicada és sens dubte un bon començament, però es percep la sensació a l’ambient de que Zapatero no serà capaç de gestionar aquesta situació quan vagin veritablement maldades.
Un txec regal de 400 € que a més a més es percebrà( El Sr Botin SI i un aturat NO) en el pròxim exercici econòmic i del que no tothom se’n beneficiarà però apart d’això el govern socialista no és capaç de donar un missatge tranquil·litzador a la població ni a l’empresariat quan cada dia surten noves dades com les advertències del Banc Mundial sobre el replantejament del model de producció alimentària que augura carència fins el 2015 o les previsions desbordants d’aturats amb el que comportaria. De moment la cosa sembla que va per llarg: per exemple les bosses d’atur es veurien compensades a l’estiu per la contractació del sector terciari; però malgrat aquestes petites incidències que ajuden a pal·liar temporalment la crisi, el futur que s’augura és molt complex.
Cal replantejar-se el model impositiu i el paradigma de societat del benestar que com a mínim li cal una profunda posada al dia.
Esperem que l’ inexperiència i laxitud d’aquest executiu façana de Zapatero no sigui un escull a l’hora d’aplicar polítiques i de gestionar.
El que per ells és un problema per nosaltres és un gran repte.
Publicar un comentario