Será la única, o será el principio de unas cuantas intervenciones?
En la mente de todos estaba que realmente aún que a priori parece que tenemos un sistema financiero de cajas y bancos bastante bien regulado, era evidente y la rumorología así lo manifestaba que existen cajas y bancos con graves problemas de liquidez.
La de Castilla la Mancha era una de ellas, se lleva hablando desde hace más de un mes de su posible fusión con otra caja "socialista" Unicaja, y mientras que si unos dicen que para sanearla se necesitaban 500 millones, el presidente de la junta de andalucia, dice 3000, los pequeños ahorradores ante tal inquietud van retirando los fondos y la situación se hace insostenible.
Total que al final, en un domingo y como dice el Ministro Solbes en un acto de normalidad, se reunen en día intempestivo para hacer un consejo de ministros y acordar la intervención por parte del Banco de España de la caja de castilla la mancha.
Tal acto de normalidad a mi no me lo parece en cuanto a reunir un consejo de ministros deprisa y corriendo en un domingo pero bueno es una apreciación personal.
El Banco de España ha avalado con 9000 millones y espero sea suficiente y que los inversores no retires sus fondos.
Deseo que sea solamente un caso aislado, pero me temo que es muy posible que no.
Aquellos polvos han traido estos lodos
Hace 9 años
4 comentarios:
No será la primera, ni la última intervención del estado; En cuanto a lo que dices...de que esperas que las personas no retiren sus fondos o ahorros...Hace tiempo que ya se están retirando. No se dice la verdad; Se está mintiendo a las gentes, porque este estado no puede asegurar los 120.000,00€ persona y cuenta.
Por otro lado pienso...Que si una empresa se puede ir al garete, porque un banco NO ??. besitos cogoteros
No pasa nada, a partir de ahora el dinero de los contribuyentes servirá, no para nacionalizar los bancos en quiebra, ni hacer escuelas, carreteras u hospitales, no, sino para darlo a todos aquellos que nos han metido en este cacao, o sea a los sesudos financieros, banqueros y demás troupé que tienen el dinero a buen recaudo en los paraísos fiscales. Ahora es el momento con un gobierno "socialista" de quitar el dinero a los pobres para dárselo a los ricos! ¡Viva Zapatero y su gobierno!
Les fusions , en genèric, són bones. Veritat o Mentida? Bé,ni bones ni dolentes.
Cada cas es un món específic. Però fusions, fusions se’n produeixen ben poques.
Totes, al sistema financer, són absorcions, o adquisicions, disfressades amb el terme “fusions”. I també la majoria de les que es produeixen a altres sectors econòmics.
I, en una gran majoria, es produeixen per què una de les parts fusionades, o les dues, tenen problemes greus, greus molt més que problemas notoris, i molt sovint, per què hi ha problemes MOLT GREUS a curt o a mitjà termini.
Habitualment, en un sector determinat, les empreses que busquen o pretenen una fusió, arrastren problemas derivats d’una gestió dolenta durant bastant temps, ó molt dolenta en pocs anys, però amb decisions i/o omissions de decisions gens rigoroses.
En definitiva, qui busca una fusió ha tingut o té encara un management deplorable. Fracassat o inepte.
O les dues coses a la vegada.
- Després de fugides endevant, fracassades, venen les “fusions”.
Recordem, a tall d’exemple del que es va prometre i dir i el que ha passat després, alguns casos.
Sector elèctric. Feca, Enher i Hidroelèctrica. 3 companyies diferents a Catalunya. Inversions conjuntes (nuclears). Intervencionisme estatal i fracàs gestor (Caixa de Barcelona-Fecsa). Ara només hi és Endesa, que és una filial italiana. Un desastre.Una empresa molt més gran, recull de moltes absorcions, i que quan més gran més desastre ha estat. Els preus per als consumidors? La qualitat dels serveis? (“apagades mai vistes”). Noves inversions( a Latinoamèrica, no pas a Catalunya).
Sector distribució comercial. Caprabo. El fruit d’un gegantí i continuat esforç de diverses generacions i famílies. D’un bon servei. D’uns bons productes. D’un bon màrqueting. D’una bona qualitat. D’una bona fidelització.
Les modes “empresarials” de ser “ben grans” són més efectives que la “pluja fina”.
Es pluja amazònica. I no s’hi saben resistir. Expansió i expansió. Presència en grans centres comercials nous (La Illa, Gavà-Barnasud) amb una manera diferent de gestió.
Segueix la fugida endevant. Fent les Espanyes. Compra d’Alcosto, a Madrid. Absorció que causa greus problemes de digestió. Endeutament elevat per a l’expansió i la vessant inmobiliària diferenciada que la caracteritza. Necessitat d’un soci financer (el màxim deutor, la Caixa), en principi minoritari, per a intentar l’estabilització. Finalment, desapareix Caprabo, adquirit per Eroski, tot i que mantingui la marca comercial a Catalunya. Moltes absorcions i, al final, absorbits.
Durant tot aquest període d’aparents “vaques grosses”, els consumidors-clients habituals de Caprabo a Catalunya van ser-li fidels? I els d’Alcosto a Madrid? Quants van seguir i quants van desaparèixer? Eroski-Catalunya + Eroski-Caprabo que està sumant? Quants consumidors/vendes s’han perdut pel camí?
Banca. Els dos grans i únics bancs espanyols (Santander i BBVA) existents, ¿van integrar i afegir a la seva dimensió inicial la majoria de clients dels bancs absorbits, comprats, assignats pel FGD, en el procés de concentració bancària més bèstia d’Europa que es va produir durant els governs de Felipe Gonzalez/Solchaga?.
No. En van perdre molt més de la meitat del que teòricament absorbien. Molts clients se’n van anar a les caixes d’estalvi.
I així, bona part de l’augment de quota de mercat de les caixes, a Catalunya, i a tot l’Estat, es produeix simultàniament al procès de concentració bancària.
O algú creu que la clientela catalana, d’actiu i de passiu, atesa per les xarxes del Grup Catalana, de Mas Sardà, de Bankunion, Banc Europa,Atlàntic, Garriga Noguès, Mercantil de Tarragona, Girona, Sindicat de Banquers, Català de Desenvolupament, Exbank, Industrial dels Pirineus, van quedar-se amb els compradors espanyols tant grans?
I, amb aquestos dos grans bancs espanyols, més Sabadell i Popular, el servei a particulars catalans, en condicions econòmiques de retribució de dipòsits i costos financers, o les comissions, ha millorat, és més eficient ara, que fa 25 anys?
Són eficients les fusions o les absorcions? Depén de per a quí i cada cas té una resposta específica.
Més tamany, més dimensió,= millor. És una afirmació religiosa, de fé, de secta.
No hi ha cap demostració empírica ni científica. Les sinèrgies? Ha ha. Ai, les sinèrgies….
Algú les quantifica, compromet el seu bonus econòmic, i després comprova si ha arribat a trobar-ne el 35%? No. Es diu, i ja està. Ningú compromet els seus bonus variables al compliment de les sinèrgies que anuncia. Per què no ho fa? Perquè no s’ho creu. Ens enganyen.
Pel moment, en la crisi actual, els grans problemes, els problemes grossos, han vingut i s’han produit als grans conglomerats financers nordamericans (Citigroup en primer lloc, AIG en segon..) britànics o francesos. Als grans.
No pas a les entitats de dipòsit molt més petites. Tampoc és cap dogma de fé, evidentment, però l’exposició al management equivocat es dona a totes les entitats, i molt especialment es produeix a les grans, on les inèrcies permeten que moltes bestieses no surin fins al cap del temps. A les entitats petites o més petites, els errors greus en management deseguida apareixen i cal afrontar-los molt més aviat.
.- Fusions, o absorcions, de les que ningú en parla. Per què?
Amb aquest invent de les “sinèrgies”, que sóna bé, aparentment, i amb el mateix argumentari genèric amb que els partidaris mediàtics de les fusions, així, en general, les màximes que es puguin fer, amb l’unic motiu del “tamany superior” i de les “grans empreses”, hi ha moltes possibles fusions teòriques que mai troben defensors tant apasionats com els de les entitats financeres.
-El Marca i el As. Un sol diari esportiu madrileny. Quants exemplars i lectors perdrien?
-El Mundo Deportivo i l’Sport. Un únic diari esportiu en castellà a Catalunya. Segur que es mantindrien els 190.000 exemplars, o en perdrien 60.000 i en guanyarien els del Marca, As, o el 9 Nou?
-El Pais i el Mundo. Un diari espanyol potentíssim, molt mes que ara. Ha , ha.
-El Pais i El Grup Z-El Periodico. Així Prisa assoliria la qüota que com a Prisa no ha aconseguit mai, malgrat els diners esmerçats, a Catalunya.
-Diari de Girona i Punt Diari. Es potenciaria la premsa gironina o estaria ja a punt de desaparèixer?
-Diari de Girona i Diari de Tarragona. Sinèrgies. La Vanguardia estaria contenta.
-Catalunya Radio i RAC 105. Sinèrgies. Moltes Sinèrgies. Ha ha. Empresa publica i empresa privada. Si treiem Rac 105 i posem SER, compte, no estem tant lluny.
-TMB i FFGG. I Trambaix. Moltes sinèrgies. Moltíssimes.
-Tele5 i Antena 3. Mantindrien la suma d’audiències actual? Ni somiar-.ho.
-TeleMadrid i Canal 9 – Sinergies i complementarietat. En caixes ho postulen, i en emissores de televisió?
-El Real Madrid i l’Atletico Madrid. Alliberarien espai per a fer pisos.
-Real Madrid i Getafe. El mateix. Sinèrgies.
-Barça de Basquet i la Penya. Un superequip (segur?) català de basquet a Badalona.
-Vic i Reus, de hockey. Sinèrgies. A Casa, un cop cada mes a Reus, i un altre, mensual, a Vic. Podrien consolidar (segur?) un superequip que guanyés sempre al Barça de Hockey. O No?
-Els serveis de Pompes Funebres de Barcelona i de Madrid. Sinèrgies en l’administració, Millor preus. Més eficiència ¿??
Seguim, seguim,….No es broma. Per què ho ha de ser. Si ho mirem teòricament, com si no coneguessim la realitat, hi veurem moltes possibles sinèrgies. Per què no ho defensem i proposem!!. Més dimensió, més tamany, més sinergias!!!…….i qui mana, i per a fer què..i qui ho control.la.
.- Caixes d’estalvi.
3 models de funcionament a Europa. Alemanya, França. Estat espanyol. I el submodel català.
En síntesi, hi ha 3 models diferents de funcionament i organització del sector de les caixes d’estalvi a Europa.
On les caixes són importants, molt importants.Els vigents a Alemanya (el provinent de la Republica Federal); el francès i l’espanyol. Son els 3 grans estats europeus on les caixes tenen una importància financera destacadíssima. Espanya i Alemanya, molt igualats,i França, amb menor importància. I són models ben diferents. Molt diferents.
.- Alemanya
Moltes caixes d’estalvi. Sense competència territorial entre elles. Molt escases fusions. Arrelades a nivell municipal o intermunicipal. Amb poderosos i molt potents instruments de cooperació financera. (Landeskanken) a nivell de cada Land. Garantia pública (municipis i lands/estats federals), amb algunes caixes estrictament privades però que compleixen tots els altres atributs.
La cooperació financera es produeix en temes d’infrastructures (sistemes de pagament,estudis de mercat, serveis informàtics, serveis per internet, disseny de nous productes comercials, tant de dipòsit com creditics) com també en l’activitat pròpiament financera. (xarxa de caixers compartida, fons d’inversió, amb gestores comunes a nivell de land’s; fons de pensions, amb gestores úniques, bancs comercials, a mitges en la propietat amb els lands, per a prestar serveis i operacions financeres de comerç exterior; de préstecs a municipis i corporacions públiques, de grans crèdits i préstecs a grans empreses, etc.).
El model es molt eficient. I solvent. Permet una xarxa eficient d’actividad minifundista, sense absurda competència territorial municipal d’altres caixes, amb serveis i condicions competitius, a particulars, famílies i petites i mitjanes empreses.
No es produeixen absurdes duplicitats o multiplicacions de prestació de serveis financers similars; més control del risc, menys concentració de riscos financers, menys aventures financeres.., els directius no se senten “amos de cortijos”, i hi ha direccions col.lectives, de debó,.). No hi ha pressió forta sobre els resultats, la qual cosa permet treballar amb marges inferiors, i donar més eficient servei als consumidors.
Els 11 Landesbanken (655 oficines i 51.000 empleats) són el “muscle financer” de les caixes alemanyes. La cooperació, en capital també, entre les Associacions de Caixes de cada estat i el govern de l’estat-land federal, per a gestionar el Landesbanken assegura molt bé que prioritzin les inversions útils per a la població del land, i no incòrrin en sortides de capitals envers altres zones alemanyes o de l’estranger. Juntament amb els Landesbanken, els Landesbausparkassen , societats hipotecàries especialitzades, que actuen en gran proporció com a filials o participades dels Landesbanken.
Es un model, típic, de cooperació “federal”, on subsisteixen, sense problemes, caixes importants, a nivell individual, com les dos de Koln, la d’Hamburg, o la de Münich, amb d’altres de tamany molt més petit, de municipis bàvars petits, sense cap problema. I els clients reben, arreu del territori, un nivell similar –bó, molt bó- de serveis per part de totes les caixes bàvares, o d’altres estats federals..
446 caixes d’estalvi, amb 16.000 oficines obertes i 261.000 empleats (rànquing de finals del 2007) (151 caixes alemanyes amb un actiu total inferior als 1.000 M. €) (370.000 empleats en global, caixes + landesbanken + associacions regionals o de land + resta filials).
(Vejam les dades espanyoles d’igual data:45 caixes, 35.000 caixers automatics, 132.000 empleats i 24.640 oficines, i només 4 caixes amb menys de 1.000 M. € d’actiu)
El model alemany, ben diferent de l’espanyol, no ha viscut cap concentració significativa. 50 caixes municipals petites desaparegudes, amb absorció per una altra del land, els darrers 25 anys. I les competències, lògicament, federals a nivell de land.
- França
Les Caisses d’Epargne, finalment, després de la darrera reforma del 1999, van passer a ser “bancs cooperatius –cooperatives formals de crèdit”, el capital dels quals es propietat en un 80% de les “societats locals d’estalvi” creades a nivell local i regional i que compten amb més de 3 milions de pàrticeps (bàsicament impositors).
Les caixes mantenen el 100% del capital d l’òrgan central-centralitzat-jacobí del grup (la CNCE-Caisse National des Caisses d’Epargne”), que fa, alhora, d’òrgan central, de holding tenedor de les accions de totes les filials del Grup i de Banc del grup de Caixes.
Es un model típicament jacobí, centralitzat al màxim, després que no acabés de quallar un model anterior més “regional”, per manca autèntica de cooperació entre les caixes d’implantació territorial.
Finalment, el teòric “model “regional” francès acabà en una total concentració, fins a reduir-se a nomès 17 entitats d’estalvi diferents, avui, i a una concentració centralitzada , al límit, de poders i competències.
Cal dir, tanmateix, que de manera paral.lela, els governs francesos estan intentant, fa anys, culminar una integració entre el sector de les “caisses d’epargne” i el “sector típicament cooperatiu de les “banques populaires””, en greu crisi, per greus pèrdues derivades d’inversions exteriors fallides i sense control. El procès s’està diferint molt, en el temps, per la situació, molt més greu del previst fa 2 anys, del grup de les Banques Populaires, i la dificultat de que una integració amb el sector “Eccureil” (Caisses d’Epargne) no acabi, també, amb la solvència del sector de caixes.
La integració va a fases. Per necessitats del grup Populaires. Així la inversió crediticia a grans empreses, a l’exportació, i al sector immobiliari, ja s’efectua fa alguns anys a través del banc Natixis (propietat al 50% de les caixes i dels bancs populaires).
La xarxa d’oficines de les caixes franceses no arriba a les 5.000 oficines. (4.300 a mitjan 2008) i bàsicament només actuen com a captadores d’estalvi popular a travès dels “productes amb avantatges fiscals “ (llibreta tipus A, i altres) reservats a les caixes. Les dades actuals (finals 2008) són :17 caixes d’estalvi (a nivell “regional”) amb formulació jurídica de “cooperatives” (30 el 2006, 64 el 1988),4.352 agencies,27 milions de clients. (pels productes amb avantatages fiscals).,287 societats locals d’estalvi.,55.000 empleats.,5.800 caixers automàtics.
La fusió amb el Grup Banques Populaires, que ha de culminar-se enguany, assolirà el 25% del mercat de dipòsits francès interior, amb un model absolutament centralitzat.
L’evolució francesa de les Caisses d’Epargne és la demostració, real, encara que pogués semblar insospitada, i ilògica, i ineficient, que es posible, amb la determinació de les forces polítiques franceses dominants (dreta, centre i esquerra, poques diferències han
tingut en fer aquesta evolució), de passar d’un sistema descentralitzat, d’arrelament local, com era el tradicional sistema de caixes d’estalvi franceses, a un sistema 100% centralitzat, unificat, com si fos un banc privat. I sense contestació social, ni de les autoritats regionals, ni dels sindicats, ni de les autoritats municipals, ni rien de rien. Centralització total, i, realment, 1 sola caixa d’estalvis francesa.
.- Altres models europeus .
Abans d’entrar a comentar el “model espanyol”, que incorporà un “submodel català específic”, sobretot en estructuració dels òrgans de govern a partir d’una Llei catalana pròpia diferenciada, val la pena deixar constància, amb nomès algunes dades, de com està la situació de les caixes a altres països europeus, on la seva importancia financera és molt inferior, ja no d’ara, sinò de gairebé sempre en els darrers 40 anys, que a Alemanya, França i a Espanya.
Gran Bretanya. Es un cas peculiar, en el que, a la seva manera jacobina, ben diferent de l’anglesa o británica, s’hauran inspirat els “grans i centralistes homes d’estat francesos”. El LLoyds TSB, el gran banc anglès, es va fer gran i el més rendible de tots, gràcies, en bona part, a que va fer-se càrrec de les 4 TSB (Les 4 Trustee Savings Banks, la d’Anglaterra, la de Scotland, de la Wales i la de North Irelanda), que van articular-se a finals dels 80 per a intentar conservar i modernitzar les molt antiquades caixes locals d’estalvi britàniques. LLoyds assolí la denominació LLoyds TSB, que manté encara, per l’absorció d’aquelles 4 caixes britàniques, i això li significà poder treballar amb una gran base de clients particulars de segments que no operaven amb el banc. Pràcticament poden considerar-se desaparegudes, les caixes britàniques, però el Lloyds TSB encara en treu profit.
Suecia. 81 caixes, encara, d’àmbit territorial limitat i sense competència comercial entre elles. 1.100 oficines, 19.500 empleats i 2.400 caixers automàtics (dades finals del 2006.)
Noruega. 126 caixes petites.Esquema similar al suec.940 oficines. 16.000 empleats. 2.300 caixers.
Finlandia:39 caixes, molt petites. 210 oficines. 1.100 empleats.
Dinamarca:11 caixes residuals. 150 oficines.1.600 empleats.
Austria: 57 caixes. 1.100 oficines. 12.500 empleats.1.600 caixers.
A altres països, ja nomes queda 1 caixa pública o semipublica, (basicament residu de la Caixa Postal corresponent), amb una presencia financera limitada arreu de l’estat.
Es el cas de Portugal (1.400 oficines i 24.000 empleats), Holanda (170 oficines solament i 5.000 empleats.`O de Grècia, encara menys important. El cas italià es també molt peculiar, i sui-generis, però ha reduit la importancia de les caixes a un segment residual, en “privatitzar-les” a travès d’un procediment com el que a Espanya-Madrid s’intenta colar, 20 anys después, (quotes participatives), de manera que acabaren realment “engollides” per la gran banca italiana gens privatitzada.
Bé entrarem ja a veure la situació a Espanya, on podrem copsar com s’intenta passar d’un model mes proper a l’alemany (i que no s’ha alemanyitzat per que els gestors, els managers, els directius no han volgut mai racionalitzar l’activitat), a un model que es vagi apropant al francés, de centralització total. No bén bé, d’entrada, però les tendències són clares.
O la cooperació tècnica, operativa, de riscos, de serveis, d’infrastructures, a nivell federal, com molt bé fan i han fet i seguiran fent les caixes alemanyes (500 encara) o centralització progresiva, a grans salts, en dos o tres fases, passant de 45 a 25/30, primer; a 10-12 després……..i si el jacobinisme seguéis triomfant.. a copiar als francesos.
El camí intermig es no adoptar cap de les dues tendències, però aleshores, com ara es veu, i es demostra, la incapacitat real de moles gestors, del management incompetent d’algunes caixes, les posa en una delicada situació en molt poc temps.
Els riscos sempre han existit i durant uns anys, en algunes cases, es van mantenir només per als particulars i petites empreses, mentre que no es van control.lar per a grans empreses, promotors o constructors.
Bé. Certament, abans de la molt forta demora aflorada el 2008, i amb la intensitat de la crisi econòmica en la que ens trobem, la situació era molt millor. Però per als aficionats, amateurs o professionals, a les fusions, i sobretot que afectin a les caixes catalanes, els perversos efectes de la crisi són un altre element definitiu per a fer-les inevitables, necessàries i urgents.
No és res de nou. A Catalunya existeix un segment d’analistes, estudiosos, aficionats i professionals que, des de fa 35-40 anys, amb més o menys intensitat, es manifesten, o actuen pels salons financers i dels poders fàctics econòmics i polítics, en favor de la inevitabilitat i necessitat de les fusions de les caixes, sense concretar massa, sobretot a nivell públic, especialitzat o no, però si en cercles “reservats”, a vegades sense cobrar i a vegades cobrant per a dir el que esperen dir els qui paguen.
Alguns i algunes, per exemple, ja ho varen vaticinar urgentment quan el Ministre Solchaga, del govern del Psoe de Felipe Gonzalez, amb la direcció superior del Sr. Josep Vilarasau, director general de la, aleshores, Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, va colar, amb “nocturnitat i alevosia”, la llibertat d’establiment i expansió de les caixes per tot el territori de l’Estat. Això farà inevitable en 5/8 anys la concentració. Doncs no va ser inevitable.
Després quan vingué la introducció de l’Euro, el 2002. De totes totes, 2 o 3 anys després de la introducció de l’Euro , no podran aguantar les caixes petites. Doncs tampoc va succeir.
Per l’entremig, les dues crisis econòmiques fortes anteriors, també semblava que afectarien al nombre de caixes catalanes. Tampoc va passar res.
I abans, a finals dels 70 i primers dels 80, també es produiren moviments encaminats a aconseguir-ne alguna, important, de fusió, però com acostuma a pasar, i seguirà pasant, en una fusió que no sigui una clara absorció, qui queda al front de la nova entitat resultant fusionada, i que queda en segon (i darrer, sobretot darrer) terme , entre els professionals de les direccions generals, i també entre els presidents i vicepresidents, és la sol.lució imposible que impedeix, de facto, que es pugui abordar una veritable fusió, sigui o no necessària.
Es pressuposa, i cal pressuposar, sense ingenuïtat, la bona fé de tothom. Però potser observant la realitat i l’evolució, a Catalunya, i als entorns més propers, resta de l’Estat, o a Alemanya i França, podriem extreure’n alguna conclussió.
.- Primers dades- “Dimensió” ,ben diferenciada, entre les caixes catalanes
Vejam, a hores d’ara (balanç del 31/12/08), quina dimensió global (amb el referent numèric de l’Actiu total) tenen les caixes catalanes.
31.12.08- Actiu total caixes catalanes . (388.000 milions €). Qüotes de participació.
Actius 31.12.08 % de qüota mercat-10 caixes cat. 45 caixes esp.
1.- La Caixa 242.189 M.€ 62,5% 19,8%
2.- Caixa Catalunya 61.340 M. € 15,8% 5,0%
3.- Caixa Penedès 22.660 M. € 5,8% 1,9%
4.- Caixa Sabadell 12.318 M. € 3,2% 1,0%
5.- Caixa Tarragona 11.441 M. € 3,0% 0,9%
6.- Caixa Terrassa 11.424 M. € 2,9% 0,9%
7.- Caixa Laietana-Mataró 9.225 M. € 2,4% 0,8%
8.- Caixa Girona 7.709 M. € 2,0% 0,6%
9.- Caixa Manresa 6.561 M. € 1,7% 0,5%
10- Caixa Manlleu 2.624 M. € 0,7% 0,3%
Suma 10 caixes amb seu central
A Catalunya 387.491 M. € 100% 31,7%
Altres 35 caixes amb seu central
Fora de Catalunya 834.928 M. € 68,3%
Total 45 caixes amb seu a l’Estat 1.222.419 M. € 100%
Gairebé una tercera part del l’actiu, (31,7%); dels recursos de clients (32,3%) o de la Inversió Crediticia global (31,2%) de les 45 caixes de l’Estat correspon a les 10 caixes catalanes. Amb una participació per població del 17%, o per activitat econòmica vorejant el 20%, les caixes, en canvi, signifiquen un terç del total de l’Estat.
I amb 10 caixes, nombre invariable des del 1990. Quant a la resta de l’Estat en són, ara, 35.
Primer punt, mirant nomès les grans magnituds agregades. La dimensió mitjana es clarament superior a les catalanes. O sia que si el problema, diuen alguns, es la dimensió, les urgències estaran per les Espanyes. Clarament.
Les mitjanes simples serien, per al conjunt de les 45 caixes , de 27.165 M. € d’actiu mitjà/entitat. Si no tenim en compte a les dos principals caixes (La Caixa i CajaMadrid, en conjunt, tenen el 34,4% del total), la mitjana per a les altres 43, seria, aparentment, de 18.655 M. € d’actiu/caixa.
Només Catalunya i Penedès superen aquesta mitjana (sense cap sentit real). Les altres 7 caixes catalanes tenen una dimensió inferior.
Unes valoracions “a primera vista”
La importància de La Caixa és el punt més destacat. Es com un transatlàntic ancorat en un port esportiu. (Més del 62% del total)
La relació dimensional (actius) entre La Caixa i Caixa Catalunya és de 4 a 1.Quatre vegades més que la segona. Es una altra galàxia.
En canvi la diferència, la relació entre la 2ª. i la 3ª., entre Caixa Catalunya i Caixa Penedès no arriba a ser de 3 a 1. Important, sí, però inferior, relativament, a la distància entre C.Catalunya i La Caixa.
I Penedès, 3ª. Caixa catalana (i 14ena de l’Estat), gairebe és el doble, en dimensió, de la de Sabadell, la que ocupa el 4rt. Lloc. 22.700 M. € a Penedès. Més de 3,5 bilions de les antigues pessetes.
Després, en canvi, l’homogeneitat entre les altres 6 caixes catalanes (sense incloure, solament, a Manlleu) ja es molt elevada i tenen una dimensió relativament similar. Sabadell, Tarragona i Terrassa tenen entre 11.500 i 12.300 M. €. Compte!. Són 2 bilions de les antigues pessetes d’actius totals en balanç. No es una xifra baixa. 2 bilions de ptes en balanç,
I despenjada, en dimensió, la 10ena. Caixa catalana, la de Manlleu, amb 2.600 M. €. Poc menys de mig bilió de les antigues pessetes.
Farà uns 8/10 anys, els estudiosos de la dimensió financera fixaven, a tall de referència, una dimensió mínima estimable, per a no tenir problemes derivats de la dimensiói, de 300.000/400.000 M. de ptes. (en recursos de clients o sia en torn al mig bilió de ptes., en actius, més o menys.).
La inflació no ha estat gaire elevada, ni ho serà, i si aquelles anàlisis fossin cartes de navegar reals, certes, resultaria que només Manlleu, i per molt poc, estaria per sota d’allò que denominaren “dimensió mínima”. Era vàlida o no, aquella ratlla, aquella dimensió mínima? Com a orientació per acotar segments, potser, però no hi ha traducció automàtica correlativa entre dimensió i eficiència, entre dimensió i resultats ni entre dimensió i management eficaç.
En definitiva, si no tenim en compte ni a La Caixa ni a a Caixa Manlleu (la 1ª. I la 10ena), la relació de dimensió global entre Caixa Catalunya i Manresa (2ª. i 9ena) és important, sí, entre 9 i 10 a 1. Molta diferència? No excesiva. No excesiva. Si trobem positiu un pluralisme i una diversitat de caixes catalanes, que ofereixin bon servei i bones condicions financeres en els seus productes i serveis.
La mateixa que hi ha entre les 1.292 oficines de C.Catalunya i les 155 de Caixa Manresa.(dades del 2007) La relació entre inversions creditícies es de 7 a 1.
- Dimensió diferenciada, però amb xarxes diferenciades i presències territorials ben diferenciades, entre les caixes catalanes.
No inclourem les dades relatives a oficines ni la seva evolució els darrers anys.
On s’han produit fets molt paradoxals. Expansió intensiva, molt intensa, de xarxes d’oficines per part d’algunes caixes catalanes en determinades zones de la resta de l’Estat. (Canàries, Andalussia, Pais Valencià i Múrcia,), amb resultats, desconeguts, per la nul.la informació concreta que es dona, públicament, i ni a les Assemblees generals, dels resultats econòmics, anualment, de les aventures expansives preses, algunes a darrera hora, i altres, amb la repartidora creditícia automàtica. Ja ho varem comentar al primer article sobre caixes, però ho repetim perquè es important saber, amb números, si les “aventures” (costoses en gestió i instal.lacio) dels managers que creien absurdament que vivien en una Arcàdia feliç dels promotors i constructors de les Espanyes han comportat greus problemes o sensibles, a les caixes catalanes, una a una.
Es, o seria, ben fàcil: explicar als màxims organs de govern, i incloure-ho als informes corporatius publics (els anomenen de “bon govern”, doncs que ho posin) les dades de: Dipòsits, Credits vigents, Credits en demora, Marge Financer, Resultats nets i nombre d’oficines en cada “nou” territori.
Si no es publiquen serà perque no surten bé, atesa la gran afició que tenen els managers de les caixes a fer-se publicar qualsevol dada que “honori” la seva gestió. O sia que seria important la seva difusió. En canvi, altres caixes catalanes, potser per dimensió, segur, s’han mantingut mes prudents, en aventures territorials, però tampoc se sap amb claredat si han fet aventures creditícies amb escàs seny en el sector inmobiliari.
La demora és una greu amenaça per a les caixes. Si.
Però també han viscut altres crisis intenses, amb atur galopant, i amb molts impagaments.(80’s i 90’s) I les van sobrepassar i superar sense gaire problemes. Però la demora creditícia de les caixes catalanes, fins ara, fins aquesta crisi, havia estat sempre demora en el pagament de families, de particulars, (on el suport familiar sempre compta, i també financerament), o de petites i mitjanes empreses.
En canvi, ara, amb la crisi actual, les caixes, unes molt més que altres, pero totes, tenen una proporció important de demora, i la que vindrà, derivada de les “grans oepracions” dels “managers”(¿)/directius(¿) /direccions(¿?) de l’etapa 2004-2007 amb grans empreses inmobiliàries i constructores, i moltes d’elles en territoris de “nova expansió”, derivades del greu error de creure en el creixement il.limitat, i en els “consells”/”ordres” dels superiors professionals (¿) centrals. Ja estem veient les curses i readaptacions, en moltes caixes, per a intentar vendre al preu que sigui, tant aviat com es pugui, part de l’inmens actiu inmobiliari que ara tenen, en compte dels préstecs no pagats, i que en bona part no està ni culminada la obra.
Bé, l’estructura de la demora, a cada caixa, sobretot el volum de la provinents dels “alegres” supercrèdits que ràpidament lliuraven a constructors encara quan la crisi tothom la veia (2006/2007, per exemple) i quina qualitat tinguin, serà molt determinant els dos propers anys en l’esdevenidor inmediat de les caixes. I sobre aquesta relatitat, la demora excesiva i el greu de recuperació que tinguin, es basarà potser el futur d’alguna caixa catalana. Però no per un problema de dimensió, no, sinò per un problema de solvència, derivata d’una excesiva morositat no recuperable, i, en definitiva, per un clar problema de management/direcció incorrecta, gens professional, i sense encert.
Aquesta situació diferencial no es exclusiva per a les caixes catalanes, ans també la “febre credíticia d’or” afectà la majoria de caixes, sobretot les més importants, de la resta de l’Estat.
Nomès a tall d’exemple, de l’expansió territorial i de xarxa duta a terme per les caixes catalanes els darrers 25 anys, una multiplicació de l’oferta fora de tota mida, sobretot quan les noves tecnologies de la informació i de la interacció ja estan plenament desenvolupades, vejam el nombre total d’oficines de les caixes catalanes en un període llarg, però no justificatiu d’aquest model de creixement i d’expansió física.
Caixes catalanes – Nombre d’oficines al final de:
1985
2000 2002 2007 1985 2000 2002 2007
La Caixa 1.419 3.196 4.453 5.470 Terrassa 75 120 214 277
C.Catalunya 515 633 961 1.192 Laietana 81 97 217 275
Penedès 161 258 536 645 Girona 83 104 175 235
Sabadell 120 158 244 364 Manresa 89 97 138 155
Tarragona 187 198 281 322 Manlleu 62 63 85 102
La Caixa ha multiplicat per 4 la seva xarxa en 22 anys.(4.000 oficines noves)-Catalunya l’ha duplicat, amb escreix (650 oficines més). Penedès també l’ha multiplicat per 4 (+400 oficines, gairebe);Sabadell l’ha triplicat (+245 oficines); Tarragona ha augmentat “només” un 80%, sense arribar ni a doblarla (+ 135 oficines). Terrassa gairebé l’ha quadruplicat (+200 oficines); Laietana l’ha multiplicat per 3,5 (+200 oficines), Girona gairebé l’ha triplicat (+150 oficines), Manresa l’ha augmentat un 65%, solament, (+65 oficines) i Manlleu també l’ha incrementat un 60% (40 oficines més).
Prudència en algunes, o potser impossibilitat? Audàcia en altres? O “animalades” excessives en altres?. Per què no es donen dades, ni externament ni als organs de govern de cada caixa, de l’evolució de les noves oficines?
Es evident que, globalment, l’augment d’oferta, en nombre d’oficines, de les caixes catalanes és “bestial”. Però es bestial per l’acció duta a terme per La Caixa.(4.000 oficines més en 22 anys.). Les 10 caixes catalanes han passat de 2.792 oficines a finals del 1985, a 9.037 a finals del 2007. (+6.300 oficines), passant per 4.324 el 2000 i 7.304 el 2002. Sense la incidència de La Caixa, (+ 4000 oficines) les altres 9 caixes catalanes han passat de 1.362 oficines el 1985 a 3.567 el 2.007. (+ 2000 oficines).
Tanmateix, a Catalunya, hi ha un fet clar, i molt diferent que a la resta d’Espanya, que explica la continuitat de tantes caixes mitjanes i mitjanes/petites.
No tenen dimensió elevada, però tampoc la tenen petita. Ni molt menys. Excepció feta de Manlleu, les altres han assolit una dimensió que els hi permet, en teoria, i a la pràctica, mantenir de manera indefinida, a mitjà termini, la seva activitat independent, SEMPRE I QUAN:
Segueixin sent, a la seva zona prioritària i més important d’actuació, la primera entitat financera o, com a màxim, la segona. Es a dir, mantinguin l’arrelament en una societat que els hi manté la confiança financera,per la qualitat dels seus serveis i productes i per l’arrelament que s’han guanyat i saben conservar.
Es a dir, a Manlleu/Vic, a Osona, la Caixa de Manlleu es la 1ª., o com a molt, la 2ª. Entitat financera de la zona. A Manresa, al Bages, sense discussió, Caixa Manresa és la primera entitat per dipòsits (de tots els bancs i caixes que hi són presents). Al Vallès Occidental, i potser més en concret a Sabadell i la zona inmediata, Caixa Sabadell manté més dipòsits que qualsevol banc,excepció feta del Banc de Sabadell, que la Caixa de Catalunya, i també molt possiblement, que La Caixa. Igual succeeix amb Caixa Terrassa a la cocapital vallesana i la seva zona d’influència. O a Mataró i bona part del Maresme amb Caixa Laietana. I amb Caixa del Penedès, a l’Alt i al Baix Penedès, encara que hagi fet una expansió molt notable ja. I les caixes de Girona i de Tarragona són, amb tota seguretat, al conjunt de les comarques gironines o tarragonines les entitats financers amb més dimensió de dipòsits administrats. La Caixa estarà a prop, pero cap altra Entitat financera (ni el Banc Sabadell, ni Caixa Catalunya ni Banco Santander ni BBVA,), de ben segur, arriben a assolir ni la meitat de la dimensió assolida, a Girona i a Tarragona, per les caixes autòctones.
Es a dir, compte quan, des de Barcelona, des de Madrid, des dels diaris barcelonins, des de Can Fanga , es parla/parlem de les caixes petites comarcals. Al seu territori prioritari, i d’origen, i on concentren encara la gran majoria de la seva xarxa i dels seus esforços de comercialitzacio, són les entitats líders.
Si no haguessin estat i es mentinguessin com a entitats financeres LÍDERS, al seu territori, més d’una ja no existiria de manera independent. Però el seu lideratge, continuat, és una de les garanties de la seva supervivència com a caixes d’estalvi independents. Amb la seva dimensió, però independents i útils al seu territori i a la població i la societat del seu territori, com ho demostren amb les magnituds que administren.
Tècnics del Banc d’Espanya, els seus dirigents, habitualment opinen “negativament” sobre les perspectives de futur de les “entitats petites”. Per què?
Per comoditat funcionarial. Sense cap base objectiva. La feina del Banc d’Espanya, més que fer d’assessors de partits polítics espanyols, era la de seguir i supervisar l’activitat de les entitats de crèdit. I com s’ha vist, han fallat estrepitosament en la seva feina davant aquestra crisi. També a d’altres països? Si, pero diferent. A Altres països van fallar en no seguir els conglomerats financers, però tenien plenament control.lada i coneguda l’activitat dels bancs de dipòsits. La prova, per exemple, a Gran Bretanya, on han intervingut amb decisió i rapidament, intervenint-ne uns quants bancs, de facto.
En canvi, a Espanya, el B.Espanya ha fet omissió de les sesves obligacions, no ha intervingut fins ara,cap entitat ( la Caja Castilla-La Mancha..) ni va impulsar cap canvi de política en cap caixa o banc dels grans, ni va alertar, de veritat, amb circulars, amb notificacions, amb informació als Consells de les polítiques errònies dels directius, del risc de crèdit en que estaven entrant. Per voluntat o per omissió, però el Banc d’Espanya ha perdut tot el prestigi que fins el 2000 s’havien guanyat, de manera justa i efectiva. Han deixat de complir la seva funció.
- Jocs, escenaris i Excel. – Jocs i poca cosa més.
.-Quan Caixa de Barcelona era la segona caixa catalana i la 3ª. De l’Estat.
Els escenaris més clàssics eren els preparats a la dècada dels 80, quan Caixa de Barcelona, segona caixa catalana i tercera caixa de l’Estat, mantenia, a la ciutat de Barcelona, un lideratge entre les caixes.
Lògicament, un escenari simple, senzill, aquella època, considerava 3 ó 4 grans caixes a futur. La Caixa de Catalunya i les de Girona i Tarragona formaven un pool, de caixes de fundació pública. La desaparició de les Diputacions, intentada políticament els primers 80, no va aconseguir-se. I altres coses canviaren. En aquella epoca, Caixa de Catalunya era la més rendible, en funció dels actius gestionats, i la més solvència (més recursos propis).
Un segon pool, teòric, es clar, agrupava a Laietana amb Caixa de Barcelona, juntament amb Manresa i Manlleu. Terrassa i Sabadell, amb Penedès, podien formar un tercer pool, prou potent, de bell nou, sempre i quan La Caixa no es decidís a col.laborar en la reordenació. Pur foc d’encenalls.
La realitat és que es van produir intents polítics (més aviat des del socialisme) per intentar una gran fussió Caixa Barcelona/Caixa Catalunya, que es frustaren per diversos motius. En teoria, aquests 4 eixos (en lloc de les 11 caixes existents) haguessin reduit molt les diferències. (40-45% per a la Caixa, i entre el 15-25% de quota per als altres 3 eixos).
Certament, la gran macrofusió (Caixa de Barcelona i Caixa de Pensions) consumada el 1990, va canviar totes les expectatives anteriors. No es ara moment d’analitzar la bondat o no d’aquesta macrofusió, amb els resultats posteriors obtinguts. Ja han passat 20 anys i pot començar-se a fer.
Nomès recordar que va ser una fusiò/absorció de dues grans caixes, amb problemes. Una, els derivats de l’affaire de les primes úniques, que retallà fortament la confiança de bona part de la base de clients en una caixa, i l’altra, pels errrors continuats de management, sobretot per les muntanyes de paper de la Fecsa que anaven copant totes les dependències.
Però com els JJOO estaven a 2 anys i mig vista, Samaranch i Vilarasau van ser audaços, tremendament audaços, i dissenyaren una operació que deixès enrera el greu tema de les primes úniques (Josep Vilarasau i Isidre Fainé, autèntics factotums del producte i de la comercialització masiva efectauda, han acabat, contrastos de la història, com a Directors Generals i com a Presidents….ben curiós, certament), i els equiparès, de facto, als grans bancs espanyols , sortint-se, de facto, en bona part, del control, indicacions, etc., de la Generalitat de Catalunya.
La mort, sobtada, del conseller Ramon Trias Fargas, ara fa 20 anys, també tingué influència. Diversos professionals expliquen que el Conseller Trias, en privat, havia expressat els motius i raons pels quals, mentre ell fos Conseller, no hi hauria placet a l’operació. I ho deia, diuen, convençut, seré i ben segur. Amb el seu succesor, conseller Macià Alavedra, la situació ja fou ben diferent. I la macrofusió fou una realitat. Com la perpetuació d’en Samaranch, d’en Vilarasau, d’en Fainé, d’en Alcantara, d’en Pintó.
- La gran “Caixa” cobreix, amb escreix, el 60% del mercat català de les caixes. Queden 9 caixes, i a la Caixa gran, objectivament, no li interesa absorbir res més a Catalunya.
Els 90 resulten una dècada en les que les caixes catalanes (deixem a banda la Caixa) tenen una bona evolució i aprofiten per a “falcar-se” en la individualitat i l’individualisme, sense entrar en el camí desitjable de la cooperació per afrontar millores d’eficiència.
Pràcticament totes les caixes catalanes (Catalunya, Manresa, Sabadell, Terrassa, Penedès, Girona,..)construeixen nous edificis centrals més moderns i/o nous centres informàtics propis, amb una organització diferent. Era l’ocassió, clarament, d’haver abordat, per exemple en l’externalització informàtica, o en la construcció de nous centres de processament de dades, etc., iniciatives comunes, que haguessin resultat molt menys costoses, d’inversió i de manteniment.
Però la cooperació, real, efectiva, entre les caixes catalanes ni ha existit ni existeix.
Quina diferència amb les caixes alemanyes de cada land!!!!
Tè la “lògica” (perversa) de la competència que en moltes ciutats i comarques catalanes es fan entre 3,4 ó 5 caixes catalanes diferents , operants al mateix municipi.
En une època en la que Internet ja estava present i seria un gran suport d’atenció i operativa a distància, en que la utilització massiva de les targetes estava ja consolidada, en la que els caixers automàtics, presents més que a cap altra zona europea, sol.lucionen la majoria de necessitats de retirades d’efectiu de manera còmoda, eficient i en autoservei, quan acoplar, en un o dos eixos infrastructurals informàtics, amb personalitat jurídica pròpia i diferenciada, propietat de diverses caixes, i que també poguessin donar serveis informàtics a altres empreses era el més racional i més adient, tothom ha preferit ser “independent”. I si, com les caixes alemanyes, haguessin format una companyia crediticia hipotecària especialitzada, per a les operacions a promotors i constructors, de ben segur que els riscos s’haguessin analitzat millor i la demora actual global no seria tant alta.
Però les caixes catalanes no tenen voluntat de cooperació efectiva.Els professionals (direccions) prefereixen ser number one d’una mitjana empresa, que col.laborar en un equip mes ampli per a dur endevant una gran empresa. I els presidents tampoc estan per grans proiectes. La Federació Catalana de Caixes, que hauria de poder ser el think thank real, ambiciós, i rigorós, per a les caixes catalanes, no ho ha estat mai. Ha estat, i és, sobretot des de la macrofusió, una dependència colateral més de la direcció general de La Caixa, on sí, es fan reunions, s’acorden algunes coses, però mai han volgut entrar en cap estudi de cooperació important.
També, certament, ens han faltat, al sí de les caixes, i de la Caixa, sobretot, personalitats de la vàlua i visió del pais, dels dos primers directors generals de La Caixa, en Francesc Moragas i Barret, (director fins el 1935, en que morí), que impulsà, amb integritat, honestedat, catalanitat i professionalitat, una gestió ambiciosa, i alhora rigorosa, de la Caixa, ben diferent del conservadurisme i manca d’ambició que es donava a la resta de caixes i, fins i tot, de la banca catalana; o del seu succesor, en Josep M. Bois i Raspall, ignominiosament depurat i apartat de La Caixa el 1939 per la seva professionalitat, integritat i catalanitat, i que morí el 1973, sense poder veure la fi de la Dictadura ni cap homenatge o acte públic de record i reparació, que encara no s’ha fet, per part dels actuals dirigents de la Caixa.
.- La crisi d’ara.- Possibles consequències.
El model individualista actual (gens cooperatiu, sense afrontar reptes comuns de manera mancomunada, ) no du en lloc. Si les caixes són ben gestionades no passarà res. Però ja hem vist errades grosses en caixes molt grans (primes úniques, col.locadors de la Fecsa, compra a preu de diamant d’una companyia d’assegurances en fallida, etc.). I es també curiós que no hi ha gairebe mai responsabilitats professionals davant decisions clarament equivocades i no professionals.
Però amb el model actual, per exemple, Caixa de Manlleu no pot cometre més que 1 errada a l’any, i d’un volum monetari molt limitat. En comet 3 i la liquiditat, o la solvència de l’entitat se’n veurà afectada. Caixa Manresa en pot cometre 3 ó 4, de la intensitat de les de Manlleu, però no més. I aixi succesivament.
S’obren crec, tres possibilitats:
- No fer res. Segueixen 10 caixes catalanes. En 3 anys perdran quota de mercat global, a Catalunya, ates que els costos de gestió i d’administració són alts, i altres entitats més reconvertides oferiran condicions més satisfactòries als consumidors.
- Apostar decididament per la cooperació. No cal entre totes. Entre dos o entre 3. Amb avantatages comunes. Però de manera clara i decidida.
- Apostar per les fusions, al sí de Catalunya. Difícil, molt dificil, si les caixes estan mitjanament bé i no hi estan d’acord. .
En tot cas, la urgència, aparentment, no existeix, de moment. Potser, per ser la més petita, Caixa de Manlleu.
Però està ben gestionada. Objectivament.
Altres caixes més grans semblen tenir més problemes.
I, en l’horitzó d’ahir, d’avui i de demà, una condició prèvia, de la qual s’estava segur, tothom, a Catalunya, fins fa 5 anys i que ara, potser tontolla.
Si alguna caixa catalana ha de fusionar-se (per algun problema, naturalment) ho farà, de totes totes, amb alguna altra caixa catalana.
No es permetrà, mai, des del govern de la Generalitat, un fusió d’una caixa catalana amb una caixa no catalana.
S’intentarà, en cas necessari, que la Caixa no estigui al marge de les seves responsabilitats amb el pais i amb el sector de l’estalvi català, és a dir, no es mantindrà al marge de possibles operacions de redimensionament davant de crisis sobrevingudes.
I hi ha un argument, dels molts que hi ha, que desfà qualsevol possible posició no col.laboracionista de les principals caixes catalanes: si han estat capaços de gastar i gastar molts recursos en les seves excursions i aventures financeres per la resta de l’Estat (facilment quantificables), i , pel moment, tot i no ser encara rendibles amb molts llocs espanyols, no tanquen les oficines espanyoles, si poden mantenir recursos no rendibles a Jerez, a Sanlucar, o a Tenerife, també han de poder col.laborar a salvaguardar la catalanitata de les caixes catalanes.
I, repeteixo. No hem d’oblidar que les caixes comarcals i provincials catalanes són les entitats líders al seu territori. Líders, sí, líders.
I no oblidar tampoc que la suma, en les fusions, es inferior a la suma dels sumands abans de la fusió. (7+3 esdevé 8, no 10.). I els altres 2 se’l queden….altres entitats no fusionades. En comparació amb la dimensió de les caixes de la resta de l’Estat, les urgències es produeixen més enllà de l’Ebre, pel moment.
.- La dimensió i les qüotes de mercat de les caixes a nivell estatal.
Reprenem la informació sobre la dimensió.(en funció dels actius a 31/12/08) Ara a nivell estatal. (recordem: 45 caixes, de les quals 10 catalanes (31,7% del total) i 35 no catalanes (68,3%)
Però anem precisant, més. Fem agrupacions, per segments, entre les caixes.
a)- Les 2 “molt grans”. Pensions i CajaMadrid. 2 caixes concentren el 34,4% de l’actiu total. Es una dimensió elevada i un grau de concentració prou alt, però sense punt de comparació, la qual cosa es molt positiva, amb la concentració que cobreixen Santander i BBVA en el sector bancari. Gairebé el doble que al subsector caixes.
b)- 5 caixes”grans” que tenen entre 40.000 i 85.000 M. € d’actiu. I, en conjunt, un 25% del total. Una catalana, la de Catalunya, 5ª. En el ranquing. Les dues valencianes,(Bancaixa i Mediterrani) la de Galícia i Ibercaja.
Perifèriques. Països Catalans, Galiza i Aragó. Sense matriu castellana. Curiós.
Aparentment, amb aquesta dimensió, aquestes 5 entitats estan prou ben dimensionades.
Bancaixa i Mediterrani ja van absorbir, les dues, totes les altres caixes valencianes petites, publiques i privades (provincials d’Alacant, de València, les de Castelló, Sagunt, Carlet, etc.) entre finalsa dels 80 i primers anys 90. Només segueix, al marge, la d’Ontinyent, la 3ª. Més petita de l’Estat. I també Galicia es la resultant d’una absorció d’altres 2 caixes gallegues mes petites.
Entre 7 caixes (les principals, les 2 molt grans i les 5 grans,) ja tenim el 60% de l’actiu total de les 45 caixes de l’estat. (59,4%). I tenim 2 caixes catalanes.
c)- Hi ha, després, 10 caixes “intermitges”,amb actius compresos entre 20.000 i 32.000 M. €. Un 20,7% del total de l’estat. Clarament semblen també prou grans com per a no necesitar, per dimensió, cap operació de fusió. Ací trobem a Penedès, la 3ª. Caixa catalana, per dimensio, que ocupa el 14è lloc al ranquing estatal. Entre les 17 primeres caixes, per volum, ja es cobreix el 80,1% del total.
La resta, un 20%, una cinquena part, correspon a 28 caixes, amb dimensió inferior als 20.000 M. d’actiu. (7 catalanes i 21 DE LA RESTA DE L’ESTAT).
Són les caixes “intermitges”, per ordre: Unicaja, San Fernando, de Sevilla , BBK, Castella-La Manxa, Caixa Nova-Vigo, CajaEspaña (Leon), Penedès, Múrcia, Guipuzkoa i Caja Duero.
Tres acotacions al respecte:
.1.)- Unicaja, San Fernando, Castella-La Manxa, Caixa Nova, BBK, Guipuzkoa i Caja Duero i CajaEspaña són ja les caixes resultants de les fusions/absorcions dels primers anys dels 90 fetes .
2)- Castella-La Manxa, nova caixa nascuda el 1992, derivada de la fusió de 3 caixes, està en greus dificultats. NO ES PER LA DIMENSIÓ. NO. TÉ GREUS DIFICULTATS DE SUBSISTÈNCIA PEL MANAGEMENT DESASTRÓS DUT A TERME. La dimensió suficient no garanteix res. Es molt més crític i decisiu, la qualitat o no del management (encertat o erroni, amb riscos concentrats, concessions credíticies per amiguisme polític i sense garanties minimes de retorn, gestió deficient del marge financer, i com a consequència, també de la tresoreria, i resultats decreixents, derivant ja en un problema clar de solvència.
3)- Una hipòtetica fusió de 3 caixes catalanes mitjanes i de fundació privada (Penedès, Sabadell i Terrassa, la 3ª., 4ª. I 6ª. Caixes catalanes) donaria una dimensió de 46.500 M. €, situant-la com a 6ª. Caixa de l’estat, inmediatament després de Catalunya, i pel davant de Galicia, Ibercaja, Unicaja, etc.). No en sóc partidari ni a curt ni a mitjà termini, però serveix per a valorar que la dimensió de les caixes catalanes mitjanes no és, comparativament, de poca importància.
Recordem que entre 17 caixes (segments a,b i c) cobreixen ja el 80% del total a nivell estatal. Anem a esbrinar, també per segments, les altres 28 caixes d’inferior dimensió, amb actius inferiors als 20.000 M. € a finals del 2008.
.1.- 12 caixes amb Actius compresos entre 10.000 i 20.000 €- ,3 catalanes entre elles. Sabadell, Tarragona i Terrassa. (4ª,5ª. I 6ª del rànquing català. I 25ena.,26ena, i 27ena, en el rànquing estatal). Aquestes 12 caixes mantenen, en conjunt, un 13% del total de caixes espanyoles.
.2.- 8 caixes amb actius totals compresos entre 5.000 i 10.000 M. €. 5 caixes entre les quals hi ha 3 caixes catalanes mitjanes/baixes: Laietana, Girona i Manresa. (31ena, 33a i 35a a nivell del ranquing estatal).
.3.- 4 caixes (Manlleu entre elles) que tenen entre 2.500 i 5.000 M. € d’actius totals.
.4.- Finalment, altres 4 caixes (cap catalana) que tenen actius inferiors a 1.500 M. €. (caixes de Guadalajara,Ontinyent, Provincial Jaen i Pollença).
Serien , per dimensió nomès, potser, les d’una segona fase a mitjà termini, si això anés així, tant senzillament, que no hi va.
- Les urgències, els problemes greus, per les Espanyes.
A més del cas de CajaEspaña, paradigmàtic, les urgències següents també es produeixen més enllà de Catalunya. A part del tema, recurrent, de les caixes molt petites (Ontinyent, Pollença, Provincial de Jaen i Guadalajara), d’una banda, pero de les quals 3 no aparenten tenir problemes greus, després venen algunes caixes castellanes, les extremenyes que ja han aprovat una fusió política pendent de culminar operativament, i que fa la “bola mes grosa”, tres caixes andalusses, i ls dues grans valencianes.
Més o menys, 15 de les 35 actuals. Acabaran amb 20 en 2/3 anys? .No m’ho crec.
Entre 25 i 30 caixes no catalanes d’ací a 5 anys.
Nota semi- final:
Les dades del compte de resultats de les caixes, de plantilla d’empleats, d’oficines existents fora del seu àmbit territorial d’actuació, i la generació dels seus marges financers i de la importància relativa dels resultats són importants i configuren i alerten de les entitats que estan en millor o pitjor situació, comparativament.
No n’hem inclós més, per a no fer més feixuc aquest comentari, però si cal deixar constància que no hi ha correlacio entre dimensió i rendibilitat. Hi ha molts comportaments diferenciats.
Per què, com s’ha intentat repetir diverses vegades, la correlació més important entre rendibilitat i eficiència d’una caixa la tè amb la qualitat del management professional i el seu encert o desencert. Amb una direcció/management bó, professionalment, es poder superar, segurament, amb esforç i temps, els problemes deixat per un management inepte, però els manager no canvien. Si són ineptes una temporada ho segueixen sent fins el final de la seva carrera professional.
Nota final:
I parlant de fusions,amic Oviedo, a veure quan es fusionen els del Tripartit, i així estalviem paper en paperetes... total, sempre s'ajunten,i s´arrastren i porten problemas.
Apa!
CAJA CASTILLA LA MANCHA
VERSUS BANCO GARRIGA NOGUÉS.
Rafael del Barco Carreras
Me he propuesto comparar vidas y milagros entre pares, antiguos y nuevos. Pero me desbordan las cifras, y al paso iniciado, los casos. Parecido guión y filosofía. Si Javier de la Rosa invierte la mitad del pasivo del banco en Tierras de Almería SA, 53.000 millones de pesetas de los primeros 80, ¡se podía comprar TODA ALMERÍA!, y el resto entre unos cuatro quebrados empresarios, la Caja Castilla lo hace en el aeropuerto de Ciudad Real, repitiendo lo de los pocos amiguetes, tan aparentemente quebrados como los de De la Rosa. “¡Sevicia contra el banco!” gritó el “hombre” del Banco de España en Banesto, López de Letona, “de juzgado de guardia”. Lo de “sevicia” se traduce por “atraco desde dentro”.
Básicamente esas cifras son falsas, un saco sin fondo donde cargar robos y fracasos. La única verdad es que así están reflejadas en balance. En si mismas van más allá de un simple fracaso financiero o irregularidad administrativa, que en principio el Banco de España ni corrige ni menos “interviene” a tiempo. Ya en el Instituto Bancario nos enseñaban por los 60 la reglamentación del Banco de España imponiendo el tope máximo de inversión en una persona o grupo empresarial en máximo del 5% del CAPITAL Y RESERVAS DE LA ENTIDAD. En teoría ninguna quiebra afectaría ni el capital del banco ni menos el dinero de sus impositores. Y es evidente que el Banco de España a través de su Central de Riesgos conocía las inversiones de esa y todas las cajas.
Leer en tres páginas de un libro lo sucedido en ese Banco hace unos 25 años y comparar, no solo puede ser una distracción, es la evidencia que el Sistema Financiero Español no ha corregido sus errores, ni con el poder absoluto regulador e inspector del Banco de España ni menos por la regulación de la Bolsa por el CNMV. Los directivos, parecido a si uno de sus empleados de caja robara los ingresos, saquean impunemente las instituciones. En el Aeropuerto de Ciudad Real, donde si leemos las primeras noticias se invierten 400 millones de euros por el 25% del capital de la sociedad anónima creada para el proyecto, el resto, dicen, es financiado por la Caja en dos vertientes; las obras, certificaciones, y el porcentaje en acciones de los cuatro amiguetes. Resumiendo, si se gana, ¿¿??, las acciones suben o se hacen subir, en teoría se paga el crédito y el grupito “contento”, y si se pierde, paga la CAJA. ¿Cómo se seleccionan los amigos para esos negocios donde nadie invierte un duro? Un interesante “concurso-oposición”.
La traca final. Tenemos al igual que entonces, y ahora en todas las comprometidas y problemáticas inversiones, UNOS ÁRABES comprando, pero cuando preguntan al ÁRABE… no sabe ni donde está CIUDAD REAL. España y sus “genios financieros” son tan conocidos en toda la Península y alrededores del Oriente Medio que seguro corren chistes sobre invertir en ese país de chorizos… donde no solo no cortan la mano a los ladrones ¡qué salvajada!... es que ni entran en prisión.
Y otra similitud, si nadie fue detenido por el Banco Garriga Nogués, por el momento no existen ni rumores de que lo vayan a ser los de la CAJA CASTILLA LA MANCHA. ¿Cuánto reparto y connivencias son necesarias para no ordenar a la Fiscalía y Policía intervenir? Si se detuviera a alguien se destaparía el tarro de las esencias, como ha sucedido en el caso de los macroprostíbulos Riviera-Saratoga, y sucede en general en cualquier caso penal. Y el Estado seguirá pagando… porque en definitiva el desmadre es el propio Estado.
Ver en www.lagrancorrupcion.com y www.lagrancorrupcion.blogspot.com
Publicar un comentario