Otra de mis reflexiones, a través del magnífico libro de Adam Smith "La riqueza de las naciones" en donde dice que la intervención estatal no ha de existir, después de la solución Bush y la solución Merkel de intervención para evitar la quiebra de algunos bancos privados, dos mandatarios de centro derecha-con carácter liberal me formulo la pregunta.
El liberalismo apuesta por reducir el poder del Estado. La economía y sus crisis se resuelven con la competencia.
¿ESTAREMOS RESUCITANDO A MARX?
La importancia de la aportación de Adam Smith puede sintetizarse diciendo que es el enfoque individualista de la economía que suple al estadista, que a grandes rasgos había sido el dominante durante muchos siglos, acabando así con el intervencionismo estatal.La obra fundamental de Smith, se basa en el estudio de la naturaleza y causas de la riqueza de las naciones en el que puso las bases sobre las cuales tiempo después se habría planteado el liberalismo.
Smith argumenta que la riqueza de una nación no se mide por la cantidad de metales preciosos que acumule, como aseveraban los mercantilistas, sino por la magnitud de su capacidad productiva en periodos y condiciones determinadas.
En La riqueza de las naciones,
La tesis central de este escrito es que la mejor forma de emplear el capital en la producción y distribución de la riqueza es aquella en la que no interviene el gobierno, es decir, en condiciones de laissez-faire y de librecambio. Proponía la no intervención del Estado en la vida económica, reduciendo su papel al de mero árbitro de la actividad.. Para defender este concepto de un gobierno no intervencionista, Smith estableció el principio de la “mano invisible”: que regulaba las relaciones del mercado y evitaba cualquier competencia desleal entre los individuos y la propia intervención del Estado. Al buscar satisfacer sus propios intereses, todos los individuos son conducidos por una “mano invisible” que permite alcanzar el mejor objetivo social posible. Por ello, cualquier interferencia en la competencia entre los individuos por parte del gobierno será perjudicial.
Y yo me pregunto a llegado el liberalismo a tocar su techo?
Hemos resucitado a Karl Marx?
Reflexiones propias
Aquellos polvos han traido estos lodos
Hace 10 años
9 comentarios:
Ya vimos lo que paso en Argentina con el "laissez-fer" de Menem ó, lo que ha ocurrido durante años en latinoámerica aplicando las recetas de los economistas más liberales del FMI.
No digo ya aquí, en la España de estos últimos años, donde el culto al neoliberalismo, junto a la privatización de muchos sectores de la economía y la teoría propagada por el poder financiero haciéndonos creer que el final de los monopolios estatales era beneficioso para la sociedad ha sido santo y seña, para conseguir que? Según datos del sindicato UGT mientras los pobres en Catalunya han crecido un 16,4% en el periodo 2000-2006 el PIB ha crecido un 28,2%, echa cuentas haber quién se ha beneficiado de la riqueza creada y no hablemos ya del aumento imparable de la pobreza a nivel mundial. Si, parece ser que los liberales han descubierto a Marx, !!para socializar las perdidas¡¡.
Aquests dies els diaris van plens amb les notícies que arriben sobre les operacions de rescat a bancs i entitats financeres en fallida, operacions posades en pràctica pels governs occidentals i consistent en generoses injeccions de líquid procedent, per descomptat, dels diners del contribuent. No poques veus, i no precisament provinents del neoliberalisme radical (tot i que també), s'alcen contra aquests plans. "Els bancs van provocar aquesta crisi i els bancs han de pagar-la", afirmen aquestes veus, amb lògica indignació. És realment un escàndol que un grup d'autèntics pirates financers que s'han fet d'or amb les causes d'aquesta crisi vulguin ara que el govern els salvi de la mateixa crisi.
Pel que fa a la meva opinió, manifestar la meva oposició a aquest pla. Primerament és una mesura intervencionista que generarà més dèficit, crec que al mercat se l'ha de deixar actuar lliurement. En segon lloc, la classe mitjana no té perquè pagar els excessos de Wall Street.
I, tanmateix, és un escàndol difícilment evitable. I no perquè els polítics siguin una espècie de mercenaris a sou de la burgesia internacional. Sens dubte hi ha qui a les altes esferes polítiques va molt preocupat per la sort dels pobres banquers en fallida, però no pocs polítics deuen compartir, segurament, el judici d'aquells ciutadans que se senten estafats pel fet d'haver de pagar els desperfectes que la tempesta financera ha ocasionat als mateixos que s'han beneficiat dels vents que l'han provocada. El cas és, però, que no poden posar aquest judici, per un mecanisme ben senzill: si no hi ha plans de rescat, els bancs fan fallida. Si els bancs fan fallida, el crèdit es paralitza. Si el crèdit es paralitza, la inversió, les borses i la creació de riquesa i de llocs de treball cauen en picat. Si tot això passa, hi ha crisi econòmica, atur i demés mals econòmics de mal passar per al poble sobirà. I si aquests mals es donen, el mateix poble sobirà en farà responsable el governant de torn, amb la consegüent i inexorable derrota electoral.
Els polítics, clar, podrien un a un renunciar a jugar a aquest joc. Podrien anar-se cap a casa i dir "no penso participar en això". Podrien negar-se a ajudar els causants de la crisi. Però, a banda que si ho fessin deixarien segurament el seu país en la ruïna, el fet és que en anar-se simplement seran substituïts per uns altres amb menys escrúpols que, a més, seran posats allà per uns ciutadans ansiosos de superar la crisi, ni que sigui al preu de pagar amb els diners de tots la irresponsabilitat d'uns quants.
I és que aquesta és la gran trampa del capitalisme modern: que del benestar d'uns pocs, dels capitalistes (en particular, dels financers), en depèn el benestar de molts. El sistema està ordenat de tal manera que a tots ens interessa que els que manegen els diners estiguin "de bon humor". I, dada important, no passa el mateix a la inversa: les classes treballadores no poden avui dia ni plantejar-se "retirar" la seva participació del mercat per "falta de confiança" en el mateix, perquè s'enfronten directament a la miseria. El que ells hi aporten, la força de treball, no dona de menjar per si mateixa. Per contra, en un context de desconfiança econòmica generalitzada, un capitalista financer pot permetre's el luxe d'anar amb molt de compte abans de donar un crèdit. Si el concedeix en època de crisi, té un alt risc de tornar-ne a veure ni un cèntim. Si no el concedeix, com a mínim tindrà els seus diners fins que aquests es gastin. I, vista l'enorme riquesa acumulada pels que han provocat aquesta crisi, de ben segur que trigarien molt a gastar tants diners. Poden, vaja, fer el que els obrers ja ni es plantegen (perquè no poden): mantenir una vaga indefinida. De capitals, en aquest cas.
Una altra cosa és que, posats a rescatar els taurons financers, els polítics poden aprofitar per demanar alguna cosa a canvi. En aquest sentit, no conec a fons cap dels plans de rescat financer que s'estan presentant, però tinc molt clar que haurien de concedir-se només a bancs i entitats que es comprometessin a no atorgar crèdit més que a projectes solvents i productius. S'ha d'acabar, per exemple, el finançament d'hipoteques a interès variable a gent que se sap d'avantmà que no podrà pagar.
Però tot i així val més no enganyar-se, perquè el panorama segueix sent el mateix: passi el que passi, mentre el sistema econòmic segueix sent el capitalista (i a hores d'ara no s'hi albira cap alternativa capaç d'igualar-lo en termes d'eficiència), la banca sempre guanyarà. Perquè si perd, perdem tothom, i si guanya, potser no. El truc està, és clar, en descobrir la manera que la relació vagi també en l'altra direcció. Que la banca i els capitalistes, en enfonsar l'humor de les classes populars, enfonsin també les seves perspectives de benefici. Només aleshores s'avindran a escoltar. Alguna cosa així va passar durant els anys 30, quan els propis capitalistes es van adonar que interessava que els treballadors guanyessin prou com per consumir els bens que el capitalisme produïa i com per oblidar-se de vagues i revolucions.
La pregunta, per descomptat, és com carai aconseguir el mateix avui dia, al segle XXI, arreu del globus.
Preparate José, desde ya para el año que viene, porque... Según los más reconocidos expertos en economía, "marketing" y tendencias del consumidor, el 2009 serà el año del...
C O N S U M I S M O.
Cada ciudadano tendrá que quedarse:
consu-mismo coche
consu-mismo sueldo
con-sumisma pareja
consu-mismo techo
consu-mismo vestuario
consu-mismo par de zapatos
y sólo si Dios quiere... consu-mismo trabajo.
Markel hay cosas que comparto y otras no, pero creo que nombrar a los sindicatos aunque sea para dar estadisticas.....donde están? mientras se les subvencione de fábula, cuanto le está costando al gobierno el silencio de los sindicatos?
Sinceramente creo que es un pequeño STOP en la economía de mercado y en el liberalismo salvaje, los extremos siempre son malos.
En mi opininión una intervención Estatal en según que circunstancias no debe de ser para rasgarse las vestiduras de los que creemos en la economía de mercado y en el liberalismo pero no salvaje.
Buen e interesante escrito Tafaner.
Demostres un coneixement d'Adam Smith però no de Marx. Marx no proposa que s'injectin diners als bancs. El que els EUA o Alemanya están fent recorda més a una economia similar a la d'un partit reformista com el PSOE. Però res a veure amb el Marxisme. No distorsionem les coses, que ens podem generar mala comprensió de les coses.
Socialitzar las pèrdues i privatitzar els beneficis... és un conte molt antic. El que si sabem és que l'interrogant que posa Marx al costat del capitalisme encara no hi ha qui l'hagi tancat, com a molt se l'ha atacat "per poc pragmàtic" mentre la humanitat de tot occident anava correns cap al precipici.
Veurem com acaba el conte. Això sí, una de les coses que ja podem vaticinar, és que hi haurà un revaival de gent que tornarà a parlar sobre i llegir a Marx.
salut.
No pretenc fer un analisi de si Marx va tindre una influència filosòfica de Hegel, o si en la seva maduresa personal trenca amb la seva etapa anterior,ideològica i filosòfica, i inaugura un període més científic i desenvolupa estudis econòmics i històrics usant el mètode del materialisme històric.
El que pretenc un poc, és dur-lo a l'extrem per al deba.
Salutacions.
Fa temps que molta gent no pot accedir al dret a l'habitatge ni somiant. Fa temps que les diferències d'ingressos entre la creixent majoria i les èlits s'han disparat. Fa temps que el món va pel pedregar. Fa temps que la raó s'arronsa davant els dogmes interessats.
Sisplau no ho adjudiquem tot a la crisi financera. La crisi no és causa sinó conseqüència... de deixar el món en mans de gàngsters i grimpaires.
Querido Oviedo..Yo tambien me pregunto ¿Donde estan los sindicalistas y sus cacerolas?; Tambien me pregunto..¿ Donde estan tanto billete de 500 € ? y el porque, siguen existiendo, paraisos fiscales. El solo pensar, que el Sr. Botines ( amigo del embustero)pueda recibir dineros...que los recibira, me pone la sangre hirviendo. Otras maneras de hacer y de pensar mas justas, estan por venir; ¡Esto no funciona!. besitos
Bona argumentació Tafaner, es un bon anàlisi que avui per avui podriem subscriure molta gent. En qualsevol cas afeigir que no escolto gaires intelectuals ni politics a España denunciant les practiques financeres que han conduit a aquesta situació, potser, casi segur això últim es degut a que els mitjans de comunicació també son propietat de grups financers. Després de comprobar on ens ha portat el neoliberalisme, entenc que s'hauría de plantejar recuperar el paper de l'estat com impulsor de l'economía del pais. No oblidem que gran part de les majors empreses d'avui dia varen ser creadas y desenvolupades per l'estat abans de pasar a mans privades que han fet poc més que quedarse amb el beneficis que abans anaven a la caixa comú. Cal defensar un sistema económic mixte, públic-privat. Els sectors estratègics de l'economia, així com els serveis bàsics han d'esser públics, sense cap dubte, si no es així la propera crisi será definitiva. Els països europeus que han mantingut i controlat un sector públic fort continuan tenin una economìa mes sòlida i major benestar, España continua gairebé en la mateixa posició en el ranking de la UE que quan va entrar. Pdp: Benvolgut José, les dades que dono extretes de UGT les pots treure de molts altres llocs, el cas no és la font -UGT, mereix tots els respectes- sino les xifres. Que en tens alguna tú que digui el contrari?
El teu blog ha estat afegit al nou agregador Blogs del Camp:
http://blogs.del.camp.googlepages.com/
Publicar un comentario